Literatura

Es pot atrapar els lectors amb una novel·la escrita en versos alexandrins?

‘Sumer és aquí’, d’Anna Pantinat, és la primera epopeia postapocalíptica narrada en vers de l’autora, publicada per Males Herbes

• Leer en castellano
• Read in English

Lluc Casals

25/02/2026

Barcelona

“Jo crec que tots els meus llibres tenen alguna cosa relacionada amb la mitologia o amb algun tipus de revelació. De cercar quelcom que no és evident, fer una troballa. Però intento que cada llibre sigui molt diferent, o sigui, procuro fer el que no sé fer. Perquè em sembla que en literatura ens hem d’arriscar, saps?”. Anna Pantinat (Barcelona, 1977) és una artista polifacètica. És professora de secundària a mitja jornada, membre amb la seva germana Laia del grup electro-punk garatge Pentina’t Lula i, fins fa poc, autora de quatre llibres de poesia, entre els quals hi ha Goigs posthumans (2025), que està en procés de musicar. Sumer és aquí és el cinquè llibre que publica i arriba després de 13 anys de feina.

“Quan vaig fer De sobte, un estiu [Premi Ventura Gassol 2012] partia d’una experiència personal, d’haver treballat a Cadaqués i de totes les coses que m’hi havien passat, una mica transformades. El llibre següent, Construcció de la Nit [Premi Joan Duch 2013], partia d’un punt de vista més líric. Sumer és aquí és el meu tercer llibre, en realitat. Tenia ganes d’explorar la ficció. La literatura del jo és molt interessant, però volia fer una altra cosa”, explica.

Va ser a l’exposició del CosmoCaixa Abans del diluvi, Mesopotàmia 3500-2100 aC (2012) on va trobar un poema de fa 4.000 anys que la va inspirar. “Parlava de la destrucció i del so de les ràfegues sense veus humanes, de la pols que aixecava, de les cendres i la devastació –llegim a l’epíleg del llibre–. Els gossos bordaven i les cabres campaven, però ningú no responia al plany de l’últim supervivent. No només em va commoure el text, sinó que també em sorprengué trobar-me una literatura de primer ordre, estranyament moderna, visual i expressiva”.

“M’interessava molt investigar alternatives al patriarcat, i vaig veure que la mitologia sumèria tenia deesses superpoderoses i agents, que no eren mares o esposes com en la mitologia grega”, explica. També va descobrir que la primera autora coneguda va ser una dona, la sacerdotessa sumèria Enheduanna. “Primer vaig publicar un altre llibre que es diu Qui no s’anomena [Premi Ciutat de Manacor 2017], que té a veure amb una mitologia matriarcal”. Mentrestant, treballava en Sumer és aquí.

Contra les apocalipsis habituals

Pantinat parteix del gènere literari del plany per la ciutat destruïda i imagina una Barcelona devastada per un meteorit on uns pocs humans han aconseguit sobreviure en refugis. La Tal·lisa, estudiant de clàssiques de 23 anys, ha estat al Refugi 18 i anys després troba un grup d’adolescents a qui explica el desastre. És un relat postapocalíptic que barreja narrativa i poesia. “Vaig pensar que l’èpica –aquest gènere que originà la novel·la i que s’escrivia originalment en vers– s’estava quedant obsoleta si només la reivindicàvem des de la lògica de la conquesta militar”, llegim en l’epíleg.

L’autora es pregunta per què “no deixem de repetir i refer” relats catastròfics. “Suposo que té a veure amb la por que tenim d’extingir-nos. Què passaria si la nostra cultura o la nostra manera de veure el món deixessin d’existir?”, diu. Però la seva intenció és capgirar els valors sobre la naturalesa humana d’aquests relats: “No volia repetir certes tendències sobre què passa quan hem de sobreviure. Sembla que quan anem a la qüestió més primària de l’ésser humà, les dones han de tenir fills i els homes han de lluitar contra enemics que ens volen treure recursos. I, hòstia, en aquest sentit crec que ens mereixem una altra història”.

Pantinat vol dialogar amb El mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo. “El Mecanoscrit em va fascinar. L’he rellegit i m’encanta. Però fixa’t que la missió de l’Alba és tenir fills, repoblar la terra. I això és una mica problemàtic, saps? És una opció superhumana, vàlida i que em sembla meravellosa, però crec que també hem d’explicar altres possibilitats de personatges femenins”. La missió de la Tal·lisa és una altra: “Li interessa més rescatar qüestions culturals o històriques”.

Per això la catàstrofe la causa un meteorit. “Si feia un cataclisme ecològic, hi havia la qüestió de la culpabilitat de l’ésser humà i em desviava del tema del qual jo volia parlar, que és el de la memòria com a patrimoni. Sumer és aquí tracta un altre cataclisme o canvi de paradigma: actualment, hi ha unes forces reaccionàries que volen recuperar un ordre i una gent que no volem tornar a aquest ordre perquè és molt opressiu, sobretot per a certs col·lectius. El llibre se situa en aquest joc de forces i resistència”.

Una trilogia en vers

Sumer és aquí es presenta com una novel·la. “L’epopeia és un gènere en què hi ha un desenvolupament en el temps d’un personatge i, per tant, té una extensió més llarga que un poema o recull de poemes. En un poemari hi ha molta fragmentació i no hi ha trama. Aquí hi ha trama. He escrit aquest llibre pensant en un lector de narrativa que espera quedar-se atrapat en una història, i això no és el que espera un lector de poesia”. El llibre està estructurat en 67 cants escrits en versos alexandrins d’estrofa lliure. Aquesta és una de les raons per les quals ha costat 13 anys acabar-lo. “Notava que em faltaven eines narratives, em vaig haver de formar una mica en la qüestió de com estructurar un relat perquè tingués interès. A més, escrivia en alexandrins, estava tota l’estona comptant”.

La tria de l’alexandrí no va ser casual. Forma part de la tradició èpica i culta. Poetes il·lustres, com Jacint Verdaguer i Josep Carner, l’han fet servir. “Verdaguer és una meravella i té un element fantàstic molt interessant. L’alexandrí té una mesura llegendària. T’ajuda a trobar aquest to distanciat, de relat èpic o mitològic. A més, els sumeris tenien una fixació amb el número 6 i vaig pensar: doncs mira, 6 més 6, l’alexandrí”.

El llibre és la primera part d’una trilogia. “Tenia molts fronts oberts i molts personatges. Em passava d’extensió i se’m feia una muntanya. I vaig dir: primer faig un llibre, provem a veure què tal, i després, si hi ha interès, continuarem. I llavors quan ho vaig comentar als editors de Males Herbes, els va semblar molt bé”. El lector es quedarà amb molts enigmes sense resoldre: qui va salvar Tal·lisa? Com acaba el seu judici? Com es va du a terme la reconstrucció? “Tot això s’ha de desenvolupar. Però, esclar, necessita un cert espai. Si hagués fet un sol llibre, hauria trigat 25 anys en acabar-lo. Necessitava parar”.