Presentació d’Ariel i els cossos de Sebastià Portell, al Centre LGTBI+ de Barcelona

Us deixo amb el text que vaig escriure per a la presentació al Centre LGTBI+ d’Ariel i els cossos de Sebastià Portell

En primer lloc volia donar les gràcies al Sebastià per haver-me convidat a parlar d’Ariel i els cossos i a totes vosaltres per haver vingut.

Deixeu-me, fer-vos un esboç del “cos” amb què es presenta aquest llibre, és a dir de l’aparença literària que té aquesta història: la història d’una persona sense cos. O millor dit, d’una persona que no s’identifica amb cap cos. Una persona que ho qüestiona tot: el gènere, el sexe, l’amor, l’amistat, les matemàtiques; una persona que qüestiona la seva existència fins al punt que obliga els altres a qüestionar-s’ho tot, també. Si té cos, Ariel, quin cos té? On és i com és Ariel?

El cos d’Ariel, l’existència o inexistència del cos d’Ariel, és l’eix central d’aquest història. Per a posar-vos un exemple, us transcric un fragment anomenat, precisament:

EUGENI INTENTA ESCRIURE EL QUE ARIEL ÉS

Ariel és un cartell en moltes llengües. Ariel és la tempesta. Ariel és cantar bingo i errar una xifra. Ariel és tabac sense nicotina. Ariel és no saber quant ha de durar una abraçada.

Deia que, abans de res, us volia parlar de la part literèria d’Ariel, entenent aquesta part literària com el vessant corpori d’una història. De la mateixa manera que de vegades s’entén que el nostre cos és el contenidor de la nostra persona, entenem que la forma literària és el contenidor d’una història. Així doncs, en general entendríem que aquest llibre que veieu és una novel·la. Però en realitat, igual que passa amb Ariel, no podem assegurar que aquest llibre sigui una novel·la. De fet, tampoc podem assegurar que aquest llibre transcrigui una història.

portada_ariel-i-els-cossos_sebastia-portell_201811261346

Entenem que una novel·la, i ara cito la il·lustre Wikipèdia, és un gènere literari narratiu, generalment en prosa i d’una extensió que pot ésser considerable on s’expliquen fets de ficció a partir d’uns personatges, una ambientació, un narrador i un punt de vista.

Doncs bé, aquest llibre que presentem avui no coincideix plenament amb el “cos” que hauria de tenir una novel·la, ja que no està únicament escrit en prosa, no sempre sabem exactament l’ambientació on es presenten aquests fets, ni sabem sempre quin és el personatge que els descriu.

Ariel i els cossos, a falta d’una definició que hi encaixi millor, direm que és una novel·la, però en tot cas és una novel·la amb una estructura molt atípica. La primera part és el relat de la relació entre el personatge Eugeni, enamorat fins al moll de l’os, i un altre anomenat Ariel (l’objecte del seu amor) i la segona és un recull epistolar entre David i Sara, en la que hi torna a aparèixer la figura d’Ariel. Si és o no és el mateix Ariel del principi és una més de les moltes incerteses que haureu de descobrir i/o interpretar. En Sebastià, com Ariel, us farà qüestionar tot allò que llegiu en més d’una ocasió.

Tornant a la idea anterior, és a dir, en l’aspecte que té aquest llibre, de seguida veureu que  mostra una tipologia textual tan diversa que no el podreu identificar sinó com a text narratiu sense gènere. Seguint el joc que proposa el Sebastià, faré com l’Eugeni, que intenta “escriure el que Ariel és” i l’anomenaré, un text literàriament queer, questioning o de gènere expansiu. M’explico. Si seguíssim amb el paral·lelisme entre identitat de gènere sexual i gèneres literaris, Ariel és tan inclassificable que no ens cap en la paraula “home” o “dona” de la mateixa manera que no podem dir que és “poesia” o “prosa” És el + de les lletres LGTBI+. Hi apareixen alguns fragments anomenats “EUGENI INTENTA ESCRIURE EL QUE ÉS ARIEL”, com el que us he llegit fa un moment, que s’assemblen a la poesia en prosa. També hi ha les SESSIONS, que tant podrien ser sessions sexuals, com sessions d’aprenentatge, com sessions de teràpia i que podríem comparar amb la literatura del jo, és a dir, semblants a un dietari. A més a més, hi ha uns altres fragments que són poemes o aforismes anomenats: “NOTES A PEU D’ÀNIMA”.

Us llegeixo una d’aquestes notes a peu d’ànima, la meva preferida, que em sembla que apunta aquesta idea. La necessitat identitària de la no-definició.

NOTA A PEU D’ÀNIMA EN QUÈ ARIEL ESCRIU EL QUE EL COS RESPON

Diuen que m’habiti i jo només em puc evitar 

Defineix-te, diuen

No he trobat el meu nom en cap dels diccionaris.

Diuen: sigues, sigues, sigues, sí, sí, sí.

però el cos no.

El cos em calla

 

Ariel, com a personatge i com a novel·la, centra tota la tensió narrativa en aquest concepte que és el definir-se. El gran problema de la identitat. El gran misteri, la gran ficció que és la identitat. Perquè, de fet, definir-se és limitant, i fa caure en contradiccions i incomunicacions. El cos del personatge Ariel és problemàtic en tant que no encaixa en un gènere. De fet, no sabem quin és el sexe d’Ariel, en el sentit genital. El concepte “gènere” no només oprimeix la identitat dels nostres cossos sinó que també oprimeix la identitat de la literatura.

Així doncs, més que intentar definir què és Ariel i morir en l’intent, us parlaré d’alguns aspectes de la seva personalitat i de la seva genealogia.

 

Ariel no és només el nom de La Sirenita (aquell personatge de Disney que ha de renunciar al seu cos original asexuat per a convertir-se en dona i sacrificar-se per amor) sinó també un dels personatges més interessants de l’obra de Shakespeare, l’esperit de La Tempestat o La Tempesta. A la Tempesta de Shakespeare, Ariel és una mena d’esperit (el seu cos està atrapat a les ordres de Pròsper) moralment ambivalent. És una entitat que es pot tornar transparent i que pot fer embogir les persones fent-les sentir veus o músiques. També és capaç de crear tempestes catàrtiques. S’oposa a l’altre personatge arquetípic, Caliban (sí, el de Caliban i la bruixa de Federicci) que tot i estar atrapat també sota les ordres de Pròsper, no l’obeeix i es rebel·la. Ariel desitja i lluita per a conquerir la seva llibertat, però no s’enfronta mai a Pròsper, com Caliban. Li suggereix, li demana. Sedueix, manipula.

300px-miranda_-_the_tempest_jww

Endinsant-nos en la figura d’Ariel com a “esperit”, i deixant de banda el seu cos (utilitzant aquests dos termes cos/esperit amb consciència binària i per tant, parcial), podríem trobar moltes semblances amb aquests dos personatges anteriors. L’Ariel portellià, com La Sirenita, renuncia al seu cos per amor i com l’Ariel shakespearià mai sempre s’escapa; i encara més significativament, anteposa la seva llibertat per sobre de qualsevol consideració moral. En això, l’Ariel “Sirenita” i l’Ariel “Tempesta” són les dues cares dels dos temps d’Ariel, el de la primera part d’aquest llibre i el de la segona. L’antroponímia Ariel, de fet, és d’origen hebreu i apareix a la bíblia tant com a àngel com a dimoni. En el seu sentit original significa “lleó de déu”, “llar de l’altar de déu” o “fogó de l’altar de déu”. També l’Ariel portellià és fogós i diví a la vegada.

sirenitaAbans parlàvem com els gèneres literaris oprimeixen la literatura, i ara m’agradaria afegir que els cànons literaris ens oprimeixen igual que la talla 38: deixem de parlar d’alta i baixa literatura, com si totes les literatures no fossin interessants quant a diverses. La revolució literària doncs, ve de la mà de la deconstrucció d’allò que és o no és acceptable, d’allò que és o no és literàriament rellevant. Per tant, la Sirenita i Shakespeare s’han de trobar com la metaliteratura i la novel·la rosa. El personatge de David, diu, en un moment “la meva novel·la serà per a lletraferits però qualsevol jubilat podrà seguir-la”. Aquesta és, també una altra característica que fa d’aquest llibre un text únic, revolucionari en tant que apunta cap a moltes de les crisis que vivim. Inclosa la de la postmodernitat.

Per acabar, voldria dibuixar dos temes que em semblen importants, ja que parlem de crisis, de revolucions i d’opressions identitàries. Ariel i els cossos dispara, d’una banda cap a la passió i de l’altra, cap a la bogeria. Tot i que les anomeno per separat ambdós davallen a través dels personatges com a víctimes i botxins. La passió se’ns presenta com la tempesta que provoca l’Ariel de Shakespeare, una oportunitat per a redimir-se a base d’estar immers en situacions perilloses. Situacions que poden fer embogir els personatges, fer-los perdre el nord, naufragar. I encara més: quan parlem d’”embogir”, no estem psiquiatritzant l’experiència pertorbadora? I ara us podria parlar de la bogeria de Virginia Woolf i com Virgina Woolf va escriure Orlando i tots els paral·lelismes que hi ha entre Orlando i Ariel però us deixaré amb en Rubén i el Sebastià i seguirem parlant d’Ariel i no morirem en l’intent.

 

Les fotos són de Ferran Mir Culell

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s