Forat

Un forat és allà on caiem. Un forat és per on s’escapa l’aire d’una roda punxada. Un forat és allò que es cus, que s’apedaça. És l’escletxa que ens permet mirar cap a la llum. O cap a la fosca. És allò en què ens convertim les dones quan ens cosifiquen. És allò que ens marca, és allò que ens buida, és allò que ens omple de sentit.

Forat també és el nom del poemari de la Laura López, una antologia dels millors poemes dels seus últims vint anys. Dic antologia, perquè és fals que López hagi estat vint anys sense publicar. Com li he sentit dir moltes vegades, publicar és fer públic, i no només es fa en paper, en forma de llibre. També es publica quan es recita davant d’un auditori, quan es mostren els poemes a un grup reduït d’estudiants o quan s’editen posts en un blog de poesia; i d’això, l’autora se n’ha fet un tip.

Tanmateix, que aquest poemari contingui textos que s’han escrit en moments vitals tan diversos com els que pot tenir una persona que s’ha passat vint anys ensenyant poesia, no significa que renunciï a la unitat. Ni temàtica ni estilística. Al contrari: ens trobem davant d’un recull extremadament ben lligat. Cada poema és un forat que dialoga amb el següent per un camí original, autèntic. Passem d’abisme a sot, de sot a caverna, de caverna a ull d’agulla, per caminois abruptes, per ponts suspesos, per passarel·les de ciment.

 2015-02-20 21.14.01

Forat comença amb un naixement. I és que apareixem al món des d’un forat que ens ha mantingut estalvis durant uns mesos, i en el moment de fer-ho, esclata un dels dolors més punyents, tant per la mare com pel nadó. Com la primera llum du el primer plor,/ néixer al dolor comportà al primer so; la descoberta de tro rere el llamp.” Un so que percudeix i insisteix, perquè vivim partint del dolor, amb persistència, buscant la llum que, amb sort veurem a l’altra banda de nosaltres, allà fora, en aquell món que ja és vell però que tant el nadó com la mare omplen de novetat.

I des d’aquí, des del dolor que comporta la descoberta, l’autora ens condueix pels següents cinc poemes cap a la reafirmació de la llibertat, de la pròpia identitat. A Mudança, s’escapa allò que és postís com s’escapa per un forat l’aire que ens alleuja. A Magnòlia Roja ens descriu com n’és de tort el túnel que ens mena cap a la llum. A Tall, que aquesta llum també es pot buscar amb la pell, tesi que s’amplifica a Scarlett, on es proclama que “mai tornaré a passar fam de novetat”, de la novetat d’amor, de la novetat de noves pells. Continua, a Cor Meu, amb aquesta esplendor que comporta la llibertat amorosa, de l’atrevir-se a sentir, malgrat els riscos.

Els dos poemes que segueixen tenen un to més filosòfic, Deu Centímetres i Poesia (I), ens fan de baula cap a una secció que té en comú un dels grans temes del llibre: la por. En aquests dos poemes també hi apareix el forat, en aquest cas el que es transforma en acció, en verb. Perquè el forat traça una vertical, la de caure i la d’elevar-se, i amb aquests dos poemes passem del to vitalista i apassionat al món que ens reclou emocionalment. Allò que temem.

I a partir d’aquí trobem poemes per parelles: Astre i Quiromància, Terra i Eurítmia, Entretoc i Primavera, Segona Veu i Fraseig, Poema a la finestra i Retrat. Poemes aparellats pels títols, per les temàtiques o pels ambients, sàviament editats per a què canviem de parella quan girem el full. I en ells hi ha la por d’aparellar-se, i la temença d’estar massa aparellat; angoixes petites i grans, temors, ànsies. Al tema de l’amor, tan difícil de tractar, hi incorporem el de la recuperació. La recuperació del trauma que produeix una separació, la decepció, la reobertura. El després de. Perquè recuperar-se és sortir del forat que ens reclou, com s’afirma a L’anell.  

“És ara, que ja no portes l’anell d’or al dit del cor,

és ara que has despullat del signe gràfic l’amor,

que l’ombra d’aquest amor mal enterrat confereix.

(…)

Un forat anella l’aire”

Els vessants de l’amor romàntic, de l’enamorament, prou que les hem sentides escriure i reescriure; però de l’amor com a entrega, com a deure moral, sobretot com a deure moral de gènere, no se n’ha parlat tant. I aquesta Ofrena, com el poema homònim, deixa un nou forat. El de desfer-se d’un mateix, en l’altre. El de la renúncia a la pròpia identitat o als propis desitjos. “El bé, quan excel·leix s’assembla massa al mal”. Un buit que també pot resultar admirable, com al retrat de la paternitat a La fruitera. La poeta ens mostra aquestes ambivalències, que no tenen per què ser contradiccions, amb una veracitat que emociona. I així, la intimitat incipient, i la distància que prenem quan comencem a estimar, tibant cadascuna d’una banda, comencen a créixer en els versos posteriors amb musicalitat, al·literacions i rimes. Una festa dels sentits.

“Però aquí ens tens, anar posant dics

per evitar la sagnia

-quin abric més fredolic

aquest abric que ens cobria-.

Però aquí ens tens, alçant els pics,

que tu i jo no en som, d’amics.”

Els poemes que segueixen parlen del buit i d’omplir-se, celebrats, i del “sot del melic” que ens permet reajustar-nos quan se sosté l’amor, quan transitem problemes amb “sandàlies noves”. L’alegria passa, com la tristesa, però és des del forat que albirem l’equilibri entre caure i volar. Equilibris és la culminació de tot aquest procés i un dels poemes més bells de tots.

“Sí, equilibris; entre volar i caure

a pes. Sí, els que fem tot desplegant

preguntes, amb les ànsies esteses”

I com un fil que cus els traus, la poesia. Hi ha la poesia en els tres crossroads del poemari: Poesia I, Poesia II i Poesia (enèsim). A cada canvi, a cada gir, la poesia. De la passió a la por, de la por a l’amor i de l’amor al mirar enfora. Del forat com a tall al forat com a cova, per finalment, convertir el forat en obertura. Així doncs, aquest poemari acaba en finestra. Perquè sense forats les parets ens deixarien sense paisatge i sense llum. 2015-02-20 21.11.28

“I pensar serà obrir el cercle tancat, obrir

un desguàs al perímetre de l’ull

per on s’escorrin les rutines

del trau. I en la conca eixugada

nova de nou, s’hi faran lloc insòlites

imatges, no clixés; s’hi farà lloc

la sorpresa feliç d’una mirada

no apresa a escola. Tornarem a mirar

per primer cop el dolor aliè

amb l’ull buit obert,

i la llàgrima serà nostra.

I el nínxol llunyà serà nostre.

I el badall nostre, l’esgarip de lluny.

I pensar serà obrir un passat tancat…”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s